viernes, 23 de noviembre de 2012

L'HORT COMENÇA UN NOU CURS

Abans de que l'hivern sigui aquí anem preparant el nostre hort per a les activitats de primavera i estiu, cal endreçar, netejar, preparar... i sembrar alguns cultius d'hivern com les faves o els enciams. Hem de preparar el nostre hort-jardí per a que a la primavera ens regali moments gratificants...

Els enciams els tenim protegits amb ampolles de plàstic dels ocells i van creixent poc a poc...

Comencem de nou!!!

jueves, 3 de mayo de 2012

L'HORT COMENÇA A DONAR FRUITS

Tot i que aquest curs hem començat a treballar l'hort una mica tard, ara ja ha començat a donar els seus fruits. Ja hem fet la primera collita de maduixots (impressionants...), i les tomaqueres, pebroteres, albergínies, coliflors, alls i cebes, enciams i escaroles creixent diàriament. 

A més a més hem plantat un bon grapat de patates tardanes que esperem recollir al setembre a la tornada de l'estiu.


L'hort de l'escola ara fa goig, i tots els alumnes d'escola en diverses activitats i projectes van gaudint d'ell. No creieu?



QUE SABEM DELS NOSTRES VEÏNS...

Fa uns dies navegant per Internet em vaig trobar amb un parell d'imatges (de les que desconeixo l'origen) que em varen fer pensar molt. Es trata de refexionar sobre el gairabé desconeixement dels ocells i arbres que ens envolten a parcs i jardins de la ciutat per a la majoria dels ciutadans, i en canvi la nostra inmersió en la publicitat d'objectes de consum...

Us atreviu a posar-vos a prova? Després de les entrades d'aquest blog sou capaços de sortir-ne airosos?


Potser cal replantejar-se els nostres interessos i la nostra vida urbana a esquenes dels nostres veïns de Planeta...

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (8 i FINAL)


DE VIATGE, EL MÉS IMPORTANT ÉS TORNAR!.

Des de fa unes setmanes el pit-roig del nostre jardí ja no dorm a casa. Com cada any quan arriba el bon temps enlaira el seu vol cap a contrades més temperades al nord, buscarà parella i es dedicarà el que resta de primavera i gairebé tot el estiu a tirar endavant la seva niuada. Ha viscut de llogater quasi sis mesos, fent del jardí el seu dormitori i el seu menjador, ara toca canviar d’aires.

Però el jardí no es quedarà buit, els ocells que viuen tot l’any a Bellvitge, i que ja coneixem, continuen visitant-nos, i ara estan per venir els que venen de lluny,  del sud,  comencen a rondar la zona.


Alguns d’aquests viatgers de llarg recorregut aniran cap al nord o cap al sud, i faran més de 5000 km en poques setmanes, aprofitant illes, oasi i aiguamolls per a descansar i menjar, volant pràcticament de dia i de nit... per això els ha calgut, com al nostre pit-roig, engreixar-se tot el possible abans del viatge. Alguns no arribaran al seu destí i cauran pressa de depredadors i el cansament, però la majoria veurà la terra promesa.

De tant en tant els científics encuriosits pel gran viatge d’aquests petits ocells es dediquen a capturar-los per poder prendre dades i saber molt més. És només un moment, uns minuts, queden atrapats en una xarxa i sense fer-los mal són mesurats, pesats, sexats i anellats... Aquesta és la forma que tenim de saber quan de lluny arriben, quan de temps hi viuen i quines rutes de viatge fan, perquè quan tornen a caure en les xarxes dels científics la seva informació es comparteix amb tot el món. Al costat de casa nostra tenim una zona clàssica d’anellament, el delta del riu Llobregat, i són molts els ocells que els científics arriben a identificar al llarg de la temporada de migració.

El nostre pit-roig potser sigui anellat a Suïssa, o a França o molt més lluny, llavors sabrem quin ha estat el seu destí... Llavors tindrà un identificador que li acompanyarà tota la vida... Però, com ens passa als humans en els nostres viatges, el més important és tornar... el més important serà que per Santa Teresa ens torni a delectar amb les seves evolucions.  Esperem tornar-te a veure!!!

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (7)


JA HA ARRIBAT LA PRIMAVERA. LA CADERNERA GUANYADORA D’OPERACIÓN TRIUNFO?.

22 de març, “ningú sap com ha estat, però la primavera ha arribat”. Ja han passat els dies de llargues nits, de tardes en que es feia fosc molt aviat, de matins grisos, freds i humits... i de sobte... PRIMAVERA, dies més llargs, sol gairebé tots els dies, temperatures agradables... I això ho saben tots els animals i plantes, el taronger de l’hort comença a florir, les margarides, tulipes, narcisos comencen a desplegar colors, les faves de l’hort ja tenen fruits... i els ocells s’afanyen en aprofitar tots els recursos, insectes, cucs, brots tendres... un festival de menjar.

El pit-roig del jardí encara no ha marxat a llocs menys càlids, ho farà allà per Sant Jordi, i ara no perd el temps engreixant-se tot el que pot. També es comencen a deixar veure pel jardí altres ocells que han passat l’hivern als parcs i jardins dels voltants i que busquen menjar al nostre recer.

Les caderneres (Carduelis carduelis) passen el dia preparant-se per a fer la seva primera posta de les dues que arribaran a fer a l’any, i ens visiten assíduament. Són ocells molt coneguts i apreciats pels ocellaires, el seu cant i els seus colors alegren les nostres llars des de fa segles.

No hem d’oblidar que són animals silvestres i per tant que hi ha una normativa que els protegeix i que regula la seva captura. Si compreu una cadernera heu de saber si ha nascut en captivitat o si és silvestre, per que en aquest segon cas pot ser il·legal la seva tinència. Tenen un cap tricolor característic, vermell llampant, blanc i negre. A les ales presenten també plomes grogues i negres, com un taxi de Barcelona, que ressalten en la seva capa marronosa i blanca, i que fan d’aquests ocellets de no més de 15-20 grams un desplegament de colors molt vistós.

És sens dubte l’ocell que guanyaria l’Operación Triunfo ocellaire del jardí, el més vistós i un dels que millor canta, però ja se sap... en aquests concursos la paraula la té l’espectador. Busqueu-lo al jardí que us està esperant... i voteu!!!!.

martes, 1 de mayo de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (6)


L’OCELL DEL TRESOR. LA GARSA.

Sempre a l’aguait, sempre curiosa, sempre alerta... la garsa (Pica pica) és un ocell molt llest. Viu acostumat a la nostra presència i en treu profit, i d’aquí el seu èxit. Tothom que sigui capaç d’aprofitar allò que nosaltres en tirem té el futur assegurat!.

Depenent de les zones és un ocell que es pren com a exemple positiu o exemple negatiu, com passa a les nostres contrades. A Catalunya hi ha una dita que diu “donar garsa per perdiu” fent referència a un engany (equivalent al castellà “dar gato por liebre”), i per tant no te massa bona reputació. És un habitual del nostre jardí on s’apropa a menjar olives i dels nostres patis on s’aprofita de les restes d’esmorzar dels alumnes.

Pertany al grup dels còrvids i el seu cos és blanc i negre iridiscent, acabat en una llarga cua de color blau o verd metàl·lic depenent com incideixi la llum del sol, és més gran que un colom i fa uns 45 cm de longitud amb una envergadura de 60 cm. No hi ha confusió possible... no es sembla a cap altre ocell. També és molt fàcil distingir la seva veu, una matraca aspre inconfusible: tcha-tcha-tcha-tcha-tcha.

S’expliquen moltes històries de garses que han arribat a establir relacions d’amistat amb persones, arribant a ser capaces de reconèixer als seus amics entre molta gent i fins i tot a imitar la seva veu... Són tan llestes que si arribeu a fer-vos amics d’una, amb paciència podríeu ensenyar-li a imitar el so d’algunes paraules. Fins i tot ara sabem que aquests animals són capaços de mirar-se a un mirall i reconèixer la seva imatge, igual que fan els dofins o els primats.

Però el que és més sorprenent és la seva facilitat per trobar objectes brillants que amaguen als seus nius com si fossin tresors. Bocins de llaunes, cristalls, peces metàl·liques... esdevenen les seus petits tresors. No és d’estranyar que també col·leccionin joies... de fet no és veritat que siguin unes lladres si no que troben aquestes joies perdudes i les guarden.

És un ocell amb molts tresors: la seva intel·ligència i adaptació als canvis, la seva capacitat d’amistat i la seva virtut en la recerca d’objectes valuosos... és l’Indiana Jones dels ocells...

viernes, 27 de abril de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (5)

 QUE TINGUEM SORT! “LA MERLA BLANCA”.

Mai heu sentit la dita “Hem de trobar una merla blanca“?. Fa referència al color dels mascles d’aquesta espècie d’au, de la mida d’un colom, que és d’un color negre complet i intens, només trencat pel seu bec i el cercle al voltant de l’ull d’un taronja llampant. El que és estrany és trobar-ne una de blanc, gairebé ningú ha vist una merla d’aquest color, què bonica serà... i per això quan algú busca quelcom gairebé impossible de trobar per la seva excel·lència o bellesa el que busca és... “una merla blanca”.  Existeixen estudis científics, que profunditzant en aquesta particularitat de les merles, han censat les merles albines, i per tant blanques, demostrant que són realment molt rares... però que de fet existeixen. 

La merla comú (Turdus merula) és un ocell que viu habitualment a jardins i parcs de les ciutats. Fa entre 23,5 i 29 cm de llarg, amb una envergadura de 34 a 38 cm, i pesa entre 80 i 125 grams. La femella té tonalitats marrosones a diferència del negre de les plomes del mascle. Menja de tot, insectes, fruits, llavors, cucs, que aconsegueix del terra. És molt fàcil descobrir les merles donants petits saltironets a la vegada que picoteja el terra cercant aliment.

Les merles mascle són molt territorials, ocupant una àrea d’uns 5000 m2 i defensant-la d’altres mascles de forma molt agressiva. Al nostre jardí hi ve assíduament un mascle i algunes femelles i joves a menjar, segurament hi viuen als parcs i jardins de l’entorn de l’escola on crien. Els seus nius normalment estan als arbustos a uns 2 m del terra i allotgen quatre pollets de mitjana.

De ben segur que l’heu sentit cantar, la merla és cridanera i te un repertori de cants molt ampli, fa la flauta, canta, crida, parloteja... un desplegament de facultats sonores que quan està al nostre jardí es deixa sentir.

Si sou cautelosos i no en feu gaire enrenou segur que la veureu al nostre jardí compartint aliment amb coloms i d’altres ocells. A veure si la veieu... i si fos blanca? Renoi quina sort!!! 

miércoles, 18 de abril de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (4)


ÉS TEMPS DE RECOLLIR LES OLIVES. MALLARENGA CARBONERA.

Quan ja queda poc per acabar la tardor les oliveres del nostre jardí s’omplen de fruits violacis i madurs, caient molts d’ells al terra. Les olives són un aliment molt ric en greix per poder passar l’hivern amb moltes reserves i això ho saben tots els ocells del nostre entorn, i aquests dies es dediquen a aprofitar aquest recurs. El terra ple de pinyols d’oliva és la prova d’aquest banquet de coloms, pardals i altres ocells. Des de fa pocs dies també podem veure una inquieta Mallarenga carbonera (Parus major), un ocell petit i vistós que es penja de les branquetes més primes de l’olivera per picotejar de cap per avall els seus fruits. Són 14,5 centímetres d’ocell de groc i blau llampant, tacat de bandes negres al coll, al pit i les ales, i d’una caputxa també negra que ressalta sobre el blanc de la galta. És per aquestes taques que rep el nom de carbonera, com si s’hagués tacat en tocar el negre carbó.

És un ocell encuriosit i nerviós, que ràpidament fuig davant d’altres ocells però que amb paciència és fàcil d’observar. Va d’aquí allà sense parar un moment, activitat frenètica que necessita d’un bon combustible com són les olives. És un habitant resident tot l’any dels parcs dels voltants, on arriba a niar fàcilment en forats d’arbres o fins i tot en caixes-niu. Potser algun dia alguna Mallarenga carbonera trobi agradable la caixa niu del nostre jardí i arribi a triar-la per niar. Al jardí tenim un piset i busquem parella per ocupar-lo!.

El nostre Pit-roig el tolera al jardí, li deixa tranquil ja que les olives no formen part de la seva dieta habitual. Es miren de tant en tant i, com a molt, fan una volada acrobàtica de persecució juganera.

El jardí es converteix també en restaurant i parc d’atraccions!.

martes, 10 de abril de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (3)


LA LLISTA DE VEÏNS AUGMENTA! TALLAROL CAPNEGRE

Amb l’arribada de l’hivern moltes petites aus busquen recer a contrades temperades, després de criar al centre i nord d’Europa. La Península ibèrica esdevé el destí de milers d’ocells que com els jubilats del nord de França, Alemanya, Noruega, Suïssa, etc... busquen descansar, i gaudir del nostre clima i paisatge.

I el nostre jardí i els parcs dels voltants es transformen en una estació de servei i allotjament en el viatge migratori cap al sud. Són molts els individus que aprofiten la tranquil·litat del nostre jardí per passar la nit o uns dies de descans després d’uns quants quilòmetres de viatge o un temps poc adequat per viatjar. I el nostre Pit-roig els rep a tots amb desconfiança. 

Només es deixa acompanyar per algunes espècies, per vespres de Tots Sants es va deixar veure un exemplar mascle jove de Tallarol capnegra (Sylvia melanocephala). És un ocell petit d’uns 13 cm de grandària, una mica escanyolit i amb una cua llarga. El mascle porta una caputxa negra que li tapa tot el cap, al més pur estil de DJ  de raper, i que el diferencia de gairebé qualsevol altra espècie. la cua la manté aixecada molt de temps per fer-se més valent. És bastant comú en parcs i jardins de la nostra zona i fins i tot alguns són residents tot l’any, la seva veu és un txa-txa-txa trr-trr tsek compassada com un bon cantant de rap.

El Tallarol capnegre troba al jardí aliment en forma de petits insectes i petits fruits, el mateix menú del pit-roig, i per això comparteixen taula al nostre jardí! Tot i que són competidors sembla que el nostre Pit-roig i aquest exemplar de Tallarol capnegre són bons amics i es van suportar tots dos una bona estona.

I arribaran més!. Els estarem esperant al nostre jardí!

miércoles, 28 de marzo de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (2)


PIT-ROIG. AIXÒ ÉS CASA MEVA! 

Fa dies que el pit-roig del nostre jardí està molt enfeinat en foragitar a tot aquell que intenta ocupar el seu territori, i no és que li molestin només els seus congèneres d’espècie, què va! també gossa entrar a la lluita amb altres espècies més grosses. Amb els pardals comuns (Passer domesticus) molt més nombrosos i acostumats a les baralles de carrer per les restes de menjar dels humans, els fa fora movent nerviosament la seva cua pegant-la al terra, o fent passades de vol rasant que els espanta. També s’atreveix amb la cuereta blanca (Motacilla alba) que després de fer un repàs a les restes d’esmorzar del pati es passa pel jardí a fer una passejada.


 
Té molt de mèrit el que fa, tan petit i tan capficat en la defensa del seu espai. Quan arribi la primavera i torni a les contrades menys caloroses aprofitarà tot aquest entrenament per atreure a alguna femella i fundar una família, o el que és el mateix una niuada d’entre 5 o 6 pollets que incubarà al seu niu esfèric de molsa, herbes i fulles seques fet a qualsevol arbre o penya.
Però nosaltres no arribarem a conèixer als seus fillets, per que qui torna és ell i no els seus descendents que buscaran nous terrenys.
Mentrestant continua al nostre jardí menjant i empenyent enemics fins a ben entrada la foscor de la tarda, per que aquests petits ocells a banda de ser gallards i valents tenen molt bona vista i són els últims en anar-se a dormir. Bona nit!