jueves, 3 de mayo de 2012

L'HORT COMENÇA A DONAR FRUITS

Tot i que aquest curs hem començat a treballar l'hort una mica tard, ara ja ha començat a donar els seus fruits. Ja hem fet la primera collita de maduixots (impressionants...), i les tomaqueres, pebroteres, albergínies, coliflors, alls i cebes, enciams i escaroles creixent diàriament. 

A més a més hem plantat un bon grapat de patates tardanes que esperem recollir al setembre a la tornada de l'estiu.


L'hort de l'escola ara fa goig, i tots els alumnes d'escola en diverses activitats i projectes van gaudint d'ell. No creieu?



QUE SABEM DELS NOSTRES VEÏNS...

Fa uns dies navegant per Internet em vaig trobar amb un parell d'imatges (de les que desconeixo l'origen) que em varen fer pensar molt. Es trata de refexionar sobre el gairabé desconeixement dels ocells i arbres que ens envolten a parcs i jardins de la ciutat per a la majoria dels ciutadans, i en canvi la nostra inmersió en la publicitat d'objectes de consum...

Us atreviu a posar-vos a prova? Després de les entrades d'aquest blog sou capaços de sortir-ne airosos?


Potser cal replantejar-se els nostres interessos i la nostra vida urbana a esquenes dels nostres veïns de Planeta...

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (8 i FINAL)


DE VIATGE, EL MÉS IMPORTANT ÉS TORNAR!.

Des de fa unes setmanes el pit-roig del nostre jardí ja no dorm a casa. Com cada any quan arriba el bon temps enlaira el seu vol cap a contrades més temperades al nord, buscarà parella i es dedicarà el que resta de primavera i gairebé tot el estiu a tirar endavant la seva niuada. Ha viscut de llogater quasi sis mesos, fent del jardí el seu dormitori i el seu menjador, ara toca canviar d’aires.

Però el jardí no es quedarà buit, els ocells que viuen tot l’any a Bellvitge, i que ja coneixem, continuen visitant-nos, i ara estan per venir els que venen de lluny,  del sud,  comencen a rondar la zona.


Alguns d’aquests viatgers de llarg recorregut aniran cap al nord o cap al sud, i faran més de 5000 km en poques setmanes, aprofitant illes, oasi i aiguamolls per a descansar i menjar, volant pràcticament de dia i de nit... per això els ha calgut, com al nostre pit-roig, engreixar-se tot el possible abans del viatge. Alguns no arribaran al seu destí i cauran pressa de depredadors i el cansament, però la majoria veurà la terra promesa.

De tant en tant els científics encuriosits pel gran viatge d’aquests petits ocells es dediquen a capturar-los per poder prendre dades i saber molt més. És només un moment, uns minuts, queden atrapats en una xarxa i sense fer-los mal són mesurats, pesats, sexats i anellats... Aquesta és la forma que tenim de saber quan de lluny arriben, quan de temps hi viuen i quines rutes de viatge fan, perquè quan tornen a caure en les xarxes dels científics la seva informació es comparteix amb tot el món. Al costat de casa nostra tenim una zona clàssica d’anellament, el delta del riu Llobregat, i són molts els ocells que els científics arriben a identificar al llarg de la temporada de migració.

El nostre pit-roig potser sigui anellat a Suïssa, o a França o molt més lluny, llavors sabrem quin ha estat el seu destí... Llavors tindrà un identificador que li acompanyarà tota la vida... Però, com ens passa als humans en els nostres viatges, el més important és tornar... el més important serà que per Santa Teresa ens torni a delectar amb les seves evolucions.  Esperem tornar-te a veure!!!

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (7)


JA HA ARRIBAT LA PRIMAVERA. LA CADERNERA GUANYADORA D’OPERACIÓN TRIUNFO?.

22 de març, “ningú sap com ha estat, però la primavera ha arribat”. Ja han passat els dies de llargues nits, de tardes en que es feia fosc molt aviat, de matins grisos, freds i humits... i de sobte... PRIMAVERA, dies més llargs, sol gairebé tots els dies, temperatures agradables... I això ho saben tots els animals i plantes, el taronger de l’hort comença a florir, les margarides, tulipes, narcisos comencen a desplegar colors, les faves de l’hort ja tenen fruits... i els ocells s’afanyen en aprofitar tots els recursos, insectes, cucs, brots tendres... un festival de menjar.

El pit-roig del jardí encara no ha marxat a llocs menys càlids, ho farà allà per Sant Jordi, i ara no perd el temps engreixant-se tot el que pot. També es comencen a deixar veure pel jardí altres ocells que han passat l’hivern als parcs i jardins dels voltants i que busquen menjar al nostre recer.

Les caderneres (Carduelis carduelis) passen el dia preparant-se per a fer la seva primera posta de les dues que arribaran a fer a l’any, i ens visiten assíduament. Són ocells molt coneguts i apreciats pels ocellaires, el seu cant i els seus colors alegren les nostres llars des de fa segles.

No hem d’oblidar que són animals silvestres i per tant que hi ha una normativa que els protegeix i que regula la seva captura. Si compreu una cadernera heu de saber si ha nascut en captivitat o si és silvestre, per que en aquest segon cas pot ser il·legal la seva tinència. Tenen un cap tricolor característic, vermell llampant, blanc i negre. A les ales presenten també plomes grogues i negres, com un taxi de Barcelona, que ressalten en la seva capa marronosa i blanca, i que fan d’aquests ocellets de no més de 15-20 grams un desplegament de colors molt vistós.

És sens dubte l’ocell que guanyaria l’Operación Triunfo ocellaire del jardí, el més vistós i un dels que millor canta, però ja se sap... en aquests concursos la paraula la té l’espectador. Busqueu-lo al jardí que us està esperant... i voteu!!!!.

martes, 1 de mayo de 2012

ELS HABITANTS DEL JARDÍ (6)


L’OCELL DEL TRESOR. LA GARSA.

Sempre a l’aguait, sempre curiosa, sempre alerta... la garsa (Pica pica) és un ocell molt llest. Viu acostumat a la nostra presència i en treu profit, i d’aquí el seu èxit. Tothom que sigui capaç d’aprofitar allò que nosaltres en tirem té el futur assegurat!.

Depenent de les zones és un ocell que es pren com a exemple positiu o exemple negatiu, com passa a les nostres contrades. A Catalunya hi ha una dita que diu “donar garsa per perdiu” fent referència a un engany (equivalent al castellà “dar gato por liebre”), i per tant no te massa bona reputació. És un habitual del nostre jardí on s’apropa a menjar olives i dels nostres patis on s’aprofita de les restes d’esmorzar dels alumnes.

Pertany al grup dels còrvids i el seu cos és blanc i negre iridiscent, acabat en una llarga cua de color blau o verd metàl·lic depenent com incideixi la llum del sol, és més gran que un colom i fa uns 45 cm de longitud amb una envergadura de 60 cm. No hi ha confusió possible... no es sembla a cap altre ocell. També és molt fàcil distingir la seva veu, una matraca aspre inconfusible: tcha-tcha-tcha-tcha-tcha.

S’expliquen moltes històries de garses que han arribat a establir relacions d’amistat amb persones, arribant a ser capaces de reconèixer als seus amics entre molta gent i fins i tot a imitar la seva veu... Són tan llestes que si arribeu a fer-vos amics d’una, amb paciència podríeu ensenyar-li a imitar el so d’algunes paraules. Fins i tot ara sabem que aquests animals són capaços de mirar-se a un mirall i reconèixer la seva imatge, igual que fan els dofins o els primats.

Però el que és més sorprenent és la seva facilitat per trobar objectes brillants que amaguen als seus nius com si fossin tresors. Bocins de llaunes, cristalls, peces metàl·liques... esdevenen les seus petits tresors. No és d’estranyar que també col·leccionin joies... de fet no és veritat que siguin unes lladres si no que troben aquestes joies perdudes i les guarden.

És un ocell amb molts tresors: la seva intel·ligència i adaptació als canvis, la seva capacitat d’amistat i la seva virtut en la recerca d’objectes valuosos... és l’Indiana Jones dels ocells...